Diumenge passat, encara cansat del llarg i pesat viatge a Alemanya en cotxe (com ens va fotre el volcà víking!) vaig tornar a eixir al camp, aquest cop amb Gos, l'ídem del meu fill i llur parella.
Es tracta d'un trajecte que solc fer quan hi sóc a Galapagar, d'una hora i mitja, hora i tres quarts, tot depèn de si fas el camí sol o, com en aquest cas, amb un cadell enjogassat.
I com estava el camp, quins colors, quina meravella...!
Això, sí, Gos va xipollejar a cada basa i cada rierol que passàvem (dimecres passat, a Saragossa, es va llençar de cap a l'Ebre on més corrent hi havia, i als nostres crits va tornar feliç sense comprendre gens ni miqueta el nostre -del meu fill i meu- espant.
Es tracta d'un trajecte que solc fer quan hi sóc a Galapagar, d'una hora i mitja, hora i tres quarts, tot depèn de si fas el camí sol o, com en aquest cas, amb un cadell enjogassat.
I com estava el camp, quins colors, quina meravella...!
Això, sí, Gos va xipollejar a cada basa i cada rierol que passàvem (dimecres passat, a Saragossa, es va llençar de cap a l'Ebre on més corrent hi havia, i als nostres crits va tornar feliç sense comprendre gens ni miqueta el nostre -del meu fill i meu- espant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada