diumenge, 25 de juliol de 2010

La Retreta. Comencen les festes

Anit, com la majoria de dissabtes, anàrem a sopar amb els amics de Polinyà.

Però anit era especial. Hi havia la "Retreta", aquesta rua de carnaval amb nom de parada militar, que a finals de juliol anuncia les festes d'agost del meu poble.

Cert que hem perdut, llàstima, les elaborades carrosses preparades al llarg de tot l'any, que encara recorde de la meua infància.

Els temps canvien i les presses d'avui són enemigues d'aquestes exquisideses que demanen la calma que relacionem amb aquell món rural, ja perdut, on les coses valien, independentment del preu que d'altres li pogueren donar.

Però allò que no ha desaparegut, que continua, són les ganes de festa, el goig de disfressar-se, de travestir-se, i eixir al carrer, en família i amb la família, no només joves, també pares i fills i iaios i nets, ocupar els carrers, tancar el poble als cotxes i obrir-lo als forasters.

En una setmana començaran, oficialment, les festes.


dimarts, 13 de juliol de 2010

Quinze dies a Galícia

Havíem arribat dissabte cinc de juny, ja cap a poqueta nit, a Raxó, després d'un esgotador i calorós viatge. En acabat de descarregar les maletes i haver saludat Luís, eixírem cap a San Xenxo a comprar una mica de fruita, carn i verdura per omplir la nevera.

L'endemà, diumenge, em vaig calçar les botes i agafar la motxilla i vaig pujar cap al bosc d'eucaliptus que es divisava des de la terrassa de l'apartament




Dilluns i dimarts plogué sense parar, i dimecres. A la tarda, semblava haver escampat un poc, però no res. Unes poques fotos tretes des de la terrassa.




Per fi divendres, 11, l'oratge ens permeté eixir fins a Pontevedra, on poguérem visitar el casc antic




I el dissabte, ja amb un sol de justícia, torní a fer camí cap a dalt la muntanya, aquesta vegada, un cop arribat al camiño das serpes, vaig continuar cap a l'oest, baixant al final pel municipi de San Xenxo.




Diumenge, 13, decidim anar a l'illa d'Arousa. Per cert, celebraven el Corpus, -amb retràs, crec- i amb unes curioses enramades




Després de dinar, ens dirigírem cap a l'illa da Toxa, però abans ens aturàrem a Cambados i la seua preciosa Praça de Fefiñans




I per fi, l'illa da Toxa, amb la seua església tan kitsch.



Per cert, algú sap com se diu aquesta planta?



Dilluns, 14, torne a pujar. Aquesta vegada intentant buscar la casa rural Bouza.



Dimarts, 15, pugem cap a Cee, on intentem recuperar uns diners que ens deu el propietari de MuscleCee. Malgrat que el veiem i parlem amb ell i la dona, i ens promet l'ingrés dels diners, no ho ha acomplit encara. Creia que els esportistes tenien més paraula.Després de dinar ens arrimem a Fisterra.




I ja de tornada passem per Muros



Dimecres, 16, agafe el cotxe per intentar localitzar l'àrea arqueolòxica de Caeira. Però, de camí, la marea està en baixamar, i les mariscadores s'afanyen a treure els fruits de la mar.




I continuant camí, em desvie per a fer un de tants senders de molins que hi han a la zona: O sendero de muiños da Freixa




I ja per fi, arribe a San Salvador de Poio, on trobe l'àrea arqueolòxica da Caeira amb els seus petroglifs.




Dijous, 17. Pugem a Sant Jaume de Compostel·la, Santiago. És Any Compostel·là i la dona vol guanyar el jubileu. Llàstima que ací a Espanya, a diferència del que sol passar a l'estranger, no et deixen fer fotografies dins del museus. Aconselle visitar el museu de la Catedral, amb la reconstrucció del Chor de pedra del mestre Mateo, impressionant.




Divendres, 18. Últim dia. Demà ja eixim cap a casa. A Combarro celebren el dia de Colom (també ha nascut ací, com a Gènova, o Portugal, o Mallorca, o Catalunya). Hem baixat cap allí, però sense la càmera de fotos. Llàstima. Arribem a un baret "As Veigas" on prove un oruxo exquisit. Conseguesc que em venguen unes ampolles. Pregunte pel vi, però d'això sí que no. De totes formes m'aconsellen Dena o Meaño. Així que a la tarda agafe el cotxe i puge cap a Meaño.




Allí, a un baret, m'aconsellen una bodega: Adega O'Forrollo, a Dena. I cap allà que m'encamine.Es tracta d'una petita bodega familiar, amb una collita anual d'uns vuit a deu mil litres, l'amo de la qual i jo fem una llarga xerrada, i a qui acabe per comprar-li unes ampolles -a això havia vingut- no sense que abans em mostre la vinya i la bodega.




Un lloc on tornar. Sense dubtar-ho.