Una volta visitat el Parador del Monte Perdido, astorats encara del magnífic paisatge, davallem cap a Bielsa on visitarem la plaça de l'Ajuntament -un edifici amb una façana d'un renaixentisme tardà-
Per cert, en el camí, trobe una indicació cap a un llogaret amb el nom de Zapatierno. Jure que si hagués anat en el meu cotxe m'hi hagués desviat. Un poblet amb aquest nom ha de tenir el seu encant.
Per cert, en el camí, trobe una indicació cap a un llogaret amb el nom de Zapatierno. Jure que si hagués anat en el meu cotxe m'hi hagués desviat. Un poblet amb aquest nom ha de tenir el seu encant.
I, visitada Bielsa, continuem davallant cap a Laspuña, on hem quedat a dinar en el restaurant Casa Sidora. Com a anècdota, Alícia, una de les propietàries que exercia com a chef, ens digué que hi havia, fora de carta, paella a l'aragonesa, amb caragols, conill i (tota la taula llevat de la parella d'amics de la zona que excercien de cicerones entenguérem) sardines. La meua sorpresa va ser resolta amb un desmentit: Alícia mai no havia dit sardines, sinó moixardines, o siga, moixernons, aquests petits bolets de primavera, tan saborosos.
Desfet el malentés, una de les parelles demanà la paella. Altres demanaren una tosta d'escalivada, o un plat de feçols, i jo una amanida de formatge de cabra. Com a segon, decidírem compartir entre les tres parelles, un fricandó de ternera, unes costelles de vedella, un civet de senglar, i un "salmorrejo" de porc (potent plat amb llom, salsitxes, i altres derivats, en una salsa exquisida)
En una paraula, la primavera als pirineus ens havia obert la gana.
Desfet el malentés, una de les parelles demanà la paella. Altres demanaren una tosta d'escalivada, o un plat de feçols, i jo una amanida de formatge de cabra. Com a segon, decidírem compartir entre les tres parelles, un fricandó de ternera, unes costelles de vedella, un civet de senglar, i un "salmorrejo" de porc (potent plat amb llom, salsitxes, i altres derivats, en una salsa exquisida)
En una paraula, la primavera als pirineus ens havia obert la gana.
I en acabant de dinar continuàrem baixant fins a l'Aínsa.
2 comentaris:
preciosas fotos
Rosa
¡Pero cómo incluyes el menú en un reportaje así! Me has destrozado el estómago. Qué envidia, Dios.
Ante tanta belleza que desprende todas y cada una de las fotos -¡y no hablemos de las de las flores y... el menú!-, me quedó con dos: ¡esa maravillosa fuente y el rio!
Eso sí, la próxima vez no nos metas mensajes gráficos subliminales. Me refiero a las latas de la sustancia alquímica ésa.
Sahha, querido Julio, y esta vez no te doy las gracias porque cada vez que me paso por unos de tus reportajes gráficos... ¡me entra una morriña del copón! :-(
Daniel. ;-)
Publica un comentari a l'entrada