Roquetas. Un dinar gens virtual amb Lola

I per fi, el setze d'agost, cap a les onze del matí, eixírem de Fuengirola cap a Roquetas. Havíem quedat allí amb Lola i uns seus amics, per dinar junts.

Era la primera vegada que una coneixença virtual de la Comunitat, anava a transformar-se en una amistat real (a -Enrique li havia enviat alguna indirecta, però la seua falta de resposta, imagine que per la mateixa timidesa que jo he patit des de sempre, em va impedir insistir per veure'l, i conste que m'hagués agradat, una altra vegada serà)

Era la primera vegada, y promet que no serà l'última, hi han amics (més d'un i m'es d'una) que he de conèixer.

Bé, com deia, vam eixir cap a les onze, preveient una arribada cap a la una i mitja que no es va produir fins a prop de les tres de la tarda.

A La Herradura, vam haver de deixar la autovia A-7 encara inacabada, i ens vam tindre que endinsar en un llarg embús de tràfic dens i ple de semàfors, Almuñécar, Torre del Diablo, Salobreña, Motril, Torrenueva, Calahonda, Castell de Ferro (per cert, qui em pot explicar aquest nom tan català en plena Andalusia?) La Mamola, La Rábita, fins El Castillo de Huarea, on novament recuperàrem l'autovia. Un viatge preciós, però amb el nerviosisme de qui sap que l'esperen.

Gràcies, Lola, per la teua paciència.

Gràcies, Lola, per la teua invitació, (no va permetre, de cap de les formes, que pagàssem)

Allò que tardaré en perdonar-te (és broma), és que no ens deixesses saber que l'endemà, disset, era el teu aniversari.

Vam arribar per fi, i al dinar, vam brindar per l'amic comú, José Antonio Hurtado de Mendoza, que a hores d'ara deurà estar ocupant acabant de preparar la seua intervenció al congrés d'història al que està invitat. Espere amb ànsia poder llegir la seua ponència.

I bé, aquestes són les fotos del dinar.

La sobretaula fou llarga i agradable, sort que els del restaurant eren amics de Lola, que si no...

Passades les sis, ens despedírem, i nosaltres continuàrem camí cap a Cullera.

Brindant per nosaltres

A taula

Brindant per José Antonio Hurtado de Mendoza

Els postres de Lola



I Lola, mirant-se'ls, com amb por. Mira que menja poc, aquesta dona



Tere, una altra que se'ls mira també, els postres

Vacances al Club La Costa. Apartaments San Diego. Mijas Costa

Hem passat una setmaneta de descans, sense sortir, sense turisme (ja en vam fer més o menys fa dos anys), simplement descansant.

Jo, una mica de bicicleta al gimnàs, sauna, sol i piscina.

Tere, sol, piscina, i una mica d'exercicis a l'aigua per seguir recuperant to muscular a la cama dreta operada del genoll de fa sis mesos. Lentes recuperacions les del genoll, però què hi farem.

Aquí van algunes fotos de l'urbanització

Vistes des de l'apartament

Passeig per comprar el diari. Si fa no fa, quinze minuts d'anada i altres tants de tornada, amb unes pujades que déu n'hi do.

I en tornar, de cap al gimnàs, a fer mitja horeta de bicicleta, aproximadament uns quinze quilòmetres i dues-centes calories cremades.









































Capvespre des de l'apartament.






més fotos de l'apartament






A la piscina, prenent el sol











Les meues espardenyes, quan arriba l'estiu, són indispensables, encara que no per a ràpides caminates, clar



Així es posen







Divendres, i últim dia. Anem a sopar









Uns entrants, per començar

















El meu plat

i el de Tere





El vi, un blanc sud-africà, chenin blanc i chardonnay, no excessivament afrutat, però amb aquell gust lleugerament àcid que tant m'agrada.

Un passeig a la llum de la lluna (quasi plena), per baixar el sopar





Una mica kistch la dutxa, no?











La gata em mirava, com demanant-me: per què no te'n vas a dormir, i em deixes en pau?























La lluna, la pruna, vestida de dol

son pare li pega, sa mare no vol

Vens ja a dormir, o no? Demà cal aixecar-se aviat, que tenim viatge

I a l'endemà, 16 d'agost, camí de Roquetas, on havíem quedat per dinar amb Lola